Autor: Albert Garcia Sellés

En els diferents museus sobre dinosaures que hi ha als Pirineus catalans podem veure restes fossilitzades d’aquests animals que van viure fa milers d’anys al nostre territori. Gràcies a aquests fòssils podem saber com vivien, per on es movien i de què morien molts d’aquests animals. Aquí rau la importància d’aquestes restes, que consten tant de formar com de trobar posteriorment.

La formació d’un fòssil depèn de la composició química de l’organisme que ha mort i de la composició de l’aigua a la qual estarà exposat, a partir d’aquí diferents processos químics permetran la seva formació. Degut a les seves característiques, els òrgans interns o els diversos teixits són els primers a desaparèixer per les bactèries, pel que no dóna temps a què fossilitzin. En canvi, els elements durs com la closca o els ossos, contenen més minerals, fet que facilita la formació de fòssils.

Perquè les restes siguin considerades fòssils han de tenir més de 10.000 anys, per tant, són considerades com a tal totes aquelles compreses entre l’inici de l’Holocè, l’època actual, i l’Eoarqueà, fa uns 4.000 milions d’anys.

La mineralització és el procés de formació de fòssils més important. En el cas de la mineralització o petrificació, que és el procés que segueixen els grans ossos, quan l’animal mor desapareixen les restes orgàniques i en queden les dents i els ossos. Amb el temps, les capes de sorra queden acumulades sobre i l’aigua es filtra a través d’elles, portant minerals als ossos i convertint-los en roca.

També existeix la momificació, on la resta queda atrapada com si estigués en vida dins de substàncies com l’ambre o el gel, la carbonització, on desapareixen les substàncies volàtils i queda una pel·lícula de carboni o els motlles, on el que queda és com un motlle de l’animal. Si en vols conèixer més, vine a visitar-nos a algun dels nostres museus!

Els ous de dinosaures tenen un valor paleontològic molt important degut a que són una gran font d’estudi d’aquests animals. Al jaciment d’ous del Coll de Nargó, que per tamany és un dels més importants del món, ho saben bé. Gràcies a aquestes troballes s’han pogut conèixer moltes dades sobre el creixement dels embrions i com es desenvolupaven.

Recentment s’ha descobert que el període d’incubació dels ous dels dinosaures segurament era més semblant al que tenen els rèptils actuals que no pas al de les aus, com es creia. Aquest descobriment s’ha pogut portar a terme degut a una investigació internacional amb dos embrions fossilitzats dins de l’ou.

Els científics van escanejar les mandíbules embrionaries per a poder analitzar la dentadura en formació. Amb aquesta tècnica van poder observar les línies de von Ebner, una operació que mai s’havia realitzat en dinosaures i que permet veure unes línies de creixement presents en les dents de tots els animals.

Es creia que el període d’incubació dels dinosaures estaria entre els 11 i 85 dies, tal i com els passa a les aus, ja que se les considera descendents de dinosaures. Però gràcies a l’estudi s’ha pogut constatar que segurament estaria entre els 3 i 6 mesos. Aquesta llarga durada probablement va ser una de les causes de la seva ràpida extinció un cop el meteorit que va acabar amb ells va xocar amb la Terra.

L’estudi ha estat realitzat per diverses universitats de Nord Amèrica i publicat a la revista PNAS.

Una de les moltes preguntes que es fan els paleontòlegs que estudien els dinosaures està relacionada amb la forma amb què tenien sexe. El seu enorme tamany, acompanyat d’una llarguíssima cua, suggereix que segurament la reproducció no era una feina fàcil. El fet que en els fòssils només es conservin les parts dures dels animals, com els ossos, fa complicat saber amb exactitud com eren els genitals dels dinosaures.

Un dels principals punts de conflicte n’està relacionat: quin tipus de sistema feien servir? Ara per ara, la teoria que compta amb més suport és el sistema de cloaques, semblant al que farien servir en l’actualitat els cocodrils i els ocells. La cloaca és un petit orifici, que com indica el seu nom també serveix per expulsar els residus, i que és per on els mascles inseminen a la femella quan hi entren en contacte. No queda clar si els dinosaures tenien penis o no, pel que possiblement també connectaven les seves clavegueres.

També hi ha dubtes sobre el tipus de postures que feien servir, ja que el seu excessiu pes, que podia arribar a unes 12 tones, possiblement feia difícil per les femelles suportar al mascle.  Per això, hi ha diverses teories sobre quin podia ser el mecanisme que ho feia possible. Una de les més esteses és que els dinosaures feien servir la multitud de llacs que existien sobre la superfície terrestre per reproduir-se.

Tot i així, la reproducció entre dinosaures no era feina fàcil, ja que, tenien cues de molts metres i banyes que dificultaven l’acoblament. De moment però, aquest és un misteri que no està totalment resolt i en el qual, els investigadors encara estan treballant.

2.970 persones han visitat les exposicions o participat en alguna de les activitats que han organitzat els equipaments museogràfics d’Isona i Coll de Nargó i que formen part de la xarxa Dinosaures dels Pirineus. Aquesta iniciativa de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) vol donar a conèixer el patrimoni paleontològic i la recerca sobre els darrers dinosaures que van viure a Europa.

(més…)

Els Pirineus, amb les seves altes muntanyes i les valls profundes, van ser terra de dinosaures i és per això que una visita a les seves comarques és la millor manera de conèixer la vida i les característiques d’aquests animals ja extingits. El Pallar Jussà és una d’elles. La comarca lleidatana concentra multitud de jaciments de dinosaures, tant d’ous com petjades, així com restes d’excavacions. A més, molts dels descobriments s’expliquen i es poden visitar en els museus dedicats a les troballes que hi ha a la zona.

Un dels més importants és l’Epicentre, a Tremp. Aquest és el museu de referència de la comarca i on tothom qui vulguin conèixer més de la història social, cultural i geològica del Pallars podrà trobar-hi un espai on fer-ho. Les dues plantes del museu contenen diferents exposicions on els visitants podran aprendre sobre el patrimoni cultural de la comarca, amb exhibicions sobre la història del Pallars i les diferents cultures que l’han habitat.

Però també hi ha una planta on es poden visitar les exposicions sobre el patrimoni natural i paisatgístic de la comarca. Allà trobarem espais dedicats als voltors, a la natura, a les estrelles i, com no, als dinosaures.

Podem complementar la nostra excursió amb una visita al Museu de la Conca Dellà o una passejada pels nombrosos jaciments oberts al públic. Els ous de dinosaure de Basturs, les petjades d’Orcau, les restes dels dinosaures de “bec d’ànec” a Llau de la Costa i La Posa, on hi havia hagut una platja al Cetaci. Com veieu no us faltaran opcions per a passar un dia en família rodejats de dinosaures i amb la bellesa dels paisatges pirinencs del Pallars Jussà.

Fumanya és el jaciment europeu més extens amb petjades de sauròpode del Cretaci Superior i un dels més importants a escala mundial. En aquest espai, s’hi han descobert 3.500 petjades fòssils de dinosaure i més de 40 rastres; 114 fòssils de dinosaures, cocodrils, tortugues i restes de diferent fauna marina; 70 fulles de palmeres; 120 restes de tronc, possiblement de palmera, que podien arribar a mesurar 14 metres d’alçada; i 30 nivells amb restes de closques, ous i pell de dinosaure. El jaciment de Fumanya, al terme municipal de Fígols, va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 2014, i forma part de la candidatura que aspira a ser patrimoni natural de la Humanitat de la UNESCO, conjuntament amb altres jaciments d’icnites de la península Ibèrica.

En el centre d’interpretació, a més de conèixer tot el que té relació amb els dinosaures, en especial, el titanosaure, també s’hi pot observar peces reals d’alguns dels seus ossos i ous. El projecte de museïtzació del Centre d’Interpretació Dinosaures de Fumanya suposa l’última fase del projecte estrella del Consorci Ruta Minera. El projecte es planteja al voltant de l’explotació minera a cel obert de Fumanya, activa entre 1975 i 1986, que va deixar al descobert un impressionant jaciment paleontològic amb més de 3.500 empremtes de dinosaures de més de 65 milions d’anys.

La relació entre els dinosaures i el carbó és directa: ells van desaparèixer fa 65 milions d’anys, a finals del Cretaci, que és el període en què es va formar el lignit i en el qual la formació geomorfològica dels Pirineus verticalitza el que havia estat una plana fluvial. Aquesta és l’extraordinària relació entre geologia, mineria i paleontologia: entre els Pirineus, els dinosaures i el carbó.

Durant el setembre i octubre el centre es pot visitar els dissabtes d’11 a 18 h i els diumenges i dies festius d’11 a 15 h.

Podeu obtenir més informació a www.dinosauresfumanya.com.

Durant aquests mesos d’estiu és un bon moment per fer una excursió als Pirineus i acostar-nos a Coll de Nargó, a l’Alt Urgell, per fer una visita al seu espai Dinosfera, on podrem conèixer un aspecte dels dinosaures força interessant, la seva reproducció. Els dinosaures, al ser rèptils, es reproduïen mitjançant la posta d’ous, dels que se n’han trobat forces jaciments arreu del món.

L’any 2005 va començar una excavació al jaciment de Pinyes, on es va trobar la posta d’ous més gran recuperada a Europa. Les tasques es van fer gràcies al grup d’Amics dels  Dinosaures de l’Alt Urgell i durant els anys 2008 i 2009 es van poder extreure els ous sense malmetre l’espai. Aquests jaciments amb ous a la Vall del Riu Sallent a Coll de Nargó ja es coneixien des dels anys 70 del segle XX, però fins fa uns 10 anys no se’ls va donar la importància que mereixien.

Després, i gràcies a la gran quantitat de material trobat, es va poder habilitar una zona a l’aire lliure on poder veure els ous, que pertanyen a una espècie de dinosaures anomenada Sauròpodes. Gràcies a aquesta troballa s’ha pogut constatar que l’eclosió de les cries d’aquest tipus de dinosaures tenia lloc sota terra, ja que enterraven els ous. A més, també s’ha observat que els nius trobats contenien entre 20 i 28 ous, molts més dels que s’havien trobat en altres jaciments d’Europa i l’Índia.

Una vintena dels ous exposats, però, van ser víctimes d’un acte vandàlic el març de 2015 quan una persona desconeguda va destruir de forma deliberada una part del jaciment fins a arrancar-los i escampant-ne les restes per tot el jaciment. L’àrea afectada, oberta al públic i sense comptar amb vigilància de cap tipus, estava decorada de forma que semblava una excavació. L’acte va ser una gran pèrdua, tant per l’antiguitat dels fòssils com per què aquests són molt escassos a Europa.

Sabadell és la seu del Museu de l’Institut Català de Paleontologia que porta el nom de Miquel Crusafont, un important arqueòleg nascut a la ciutat. Crusafont era llicenciat en Farmàcia i Ciències Naturals, i posteriorment va doctorar-se en Ciències Naturals amb una tesi sobre Los jiráfidos fósiles de España, per la qual va obtenir el Premi Extraordinari. La seva especialitat era l’estudi dels mamífers fòssils i l’evolucionisme i va ser catedràtic de Paleontologia a la Universitat d’Oviedo i a la Universitat de Barcelona.

A més, Crusafont també va realitzar excavacions arqueològiques en diverses zones, especialment al Vallès i al Penedès. Dels seus treballs als jaciments cal destacar-ne  particularment el de Can Llobateres, avui parc arqueològic i reserva d’excavacions de l’Institut de Paleontologia.

Gràcies a la iniciativa del paleontòleg català, l’any 1969 es va crear l’Instituto Provincial de Arqueología, que a la seva mort l’any 1983 passaria a dir-se Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. Anys més tard aquest centre passaria de mans de la Diputació de Barcelona a estar sota la propietat de la Generalitat de Catalunya, moment en el qual començarà a anomenar-se amb el seu nom actual: Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

Actualment el museu sabadellenc és un important centre per a que petits i grans coneguin la paleontologia i allotja dues exposicions. La primera es una mostra interactiva on els visitants poden viure l’experiència d’una investigació real de l’Institut Català de Paleontologia, com la d’un titanosaure dels Pirineus, que forma part d’una de les darreres famílies de dinosaures del planeta, i la segona és una exhibició dedicada al famós esquelet de triceratop que va estar al Museu de l’ICP durant més de 25 anys.