Autor: Comunicació ICP

Aquest estiu, el Museu de la Conca Dellà (a Isona) i l’espai Dinosfera (a Coll de Nargó), posen en marxa un extens programa d’activitats que té com a objectiu donar a conèixer l’extraordinari registre fòssil de dinosaures que hi ha a Catalunya i la feina que duen a terme els investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont en aquesta zona. Les propostes inclouen xerrades, tallers, visites a excavacions i, fins i tot, la possibilitat de participar en tasques relacionades amb la recerca paleontològica.

Al juliol es començarà la preparació del coll de dinosaure sauròpode de més de cinc metres de longitud que es va extreure del jaciment d’Orcau a finals de l’any passat. El procés consisteix a eliminar les més quatre tones de terra que embolcallen els ossos per tal d’extreure amb cura els ossos. Aquesta primera fase serà oberta al públic que visiti el Museu de la Conca Dellà durant els mesos de juliol i agost i la primera quinzena de setembre. Pels més petits es preveu que puguin participar d’aquesta tasca sota la supervisió dels paleontòlegs.

L’activitat de restauració es pot dur a terme gràcies a la participació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Diputació de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la  Xarxa de Museus de Lleida, sota la direcció dels paleontòlegs de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).

Al Museu de la Conca Dellà, a més, s’han organitzat visites guiades als jaciments paleontològics propers cada dimecres i dissabte. El 4 de juliol, es farà una visita guiada al jaciment dels Nerets, on estaran excavant els investigadors de l’ICP. El 13 d’agost, s’impartirà la xerrada “Què hi ha de cert a Juràssic World?”. Per als més petits, s’explicaran contes sobre la ciutat romana d’Aeso (Isona) i sobre la fauna que hi havia a la zona fa milions d’anys el 18 de juliol i el 22 d’agost.

A l’espai Dinosfera (Coll de Nargó), s’han organitzat visites guiades als jaciments de la zona tots els dissabtes de juliol i agost. Per als petits s’explicaran contes en el mateix espai i a l’esglèsia romànica de St. Climent de Coll de Nargó els dies 24 de juliol i 13 d’agost.

Des del mes de maig, Àngel Galobart, cap del grup de recerca del Mesozoic de l’ICP és el director del Museu de la Conca Dellà i de Dinosfera.

Més informació:

• Museu de la Conca Dellà
• Dinosfera

Els titanosaures formen part d’un dels grups més grans i més diversos de dinosaures sauròpodes, animals herbívors de grans dimensions que es caracteritzaven per tenir un coll i una cua llargs, així com un crani relativament petit en comparació amb la resta del cos. Al sud d’Europa va ser un grup molt abundant durant el Cretaci superior, fa entre 100 i 66 milions d’anys, moment en que els dinosaures van desaparèixer de la superfície de la Terra. Només un petit grup va sobreviure, donant lloc a les aus que actualment coneixem.

Diversos investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) descriuen en un article publicat a la revista Historical Biology, un fragment de vertebra cervical d’un titanosaure que va viure al que actualment és el Pirineu entre 220.000 i 130.000 anys -un temps molt curt en termes geològics- abans de la gran extinció massiva que va succeir al final de l’era dels dinosaures. Es tracta de la resta més recent d’aquest grup a tot Europa. La troballa d’aquest fòssil i de les altres restes estudiades va tenir lloc en diferents campanyes de prospecció durant els anys 2012 i 2013 en diversos punts propers a la ciutatde Berga i la Nou del Berguedà.

Imatge de la vèrtebra recuperada i reconstrucció de la seva posició (Albert G. Sellés / ICP)

La vèrtebra es va trobar en el que es coneix com el “gres dels rèptils” que aflora a la localitat del Portet, prop de la serra de Queralt. El gres de rèptils és un estrat geològic que es va dipositar poc abans del límit K-T que coincideix amb l’extinció dels dinosaures arreu del món . “Només hi ha una altra localitat a Europa, al municipi de Larcan, a França que té restes de dinosaure una mica més recents que aquesta, però no corresponen a titanosaures sinó a hadrosaures.”, explica Albert Sellés, un dels autors de l’estudi. La vèrtebra es va trobar envoltada d’una matriu molt compacta de sediment i va ser necessari estudiar la forma del fòssil prèviament amb un escàner d’alta resolució abans de procedir a la seva restauració.

L’anàlisi histològic de la resta suggereix que la vèrtebra va correspondre a un individu adult. No obstant, ja que es tracta d’un os molt fragmentari, no ha estat possible assignar-lo a una espècie concreta.

Dent de cocodril (a), placa de tortuga (b) i ísquium d’hadrosaure (c). (ICP)

En un segon treball publicat recentment a la revista Spanish Journal of Paleontology, els investigadors del grup de recerca del Mesozoic l’ICP descriuen diverses restes fòssils d’altres grups faunístics trobades en aquesta mateixa zona, entre les que hi ha plaques de tortuga de riu d’una família extingida (els botremídids), una dent de cocodril, un fragment de diàfisis que podria correspondre a un teròpode i diverses restes d’hadrosaure.

Tradicionalment, la disminució dels titanosaures al sud-oest d’Europa es creia relacionada amb l’entrada d’hadrosaures, sovint coneguts com a dinosaures “bec d’ànec” per la forma del seu crani. De tota manera, els dos estudis reflecteixen que, a nivell de grans grups faunístics, no es va produir una davallada significativa de la diversitat de dinosaures al nord-est d’Iberia, almenys fins els darrers centenars de milers d’anys abans de l’extinció. “Això dóna suport a les hipòtesis que proposen que l’extinció dels dinosaures no avians va ser sobtada enlloc de gradual”, comenta Josep Marmi, investigador que ha participat en amdós estudis.

+ info:

– Sellés, A.G., Marmi, J., Llàcer, S. & Blanco, A. (2015). The youngest sauropod evidence in Europe. Historical Biology. DOI: 10.1080/08912963.2015.1059834

– Blanco, A., Méndez, J.M. & Marmi, J. (2015). The fossil record of the uppermost Maastrichtian Reptile Sandstone (Tremp Formation, northeastern Iberian Peninsula). Spanish Journal of Paleontology 30(1): 147-160.

La nova espècie, batejada amb el nom d’Allodaposuchus hulki, va ser descoberta l’any 2003 prop del poble d’Orcau (Pallars Jussà, Lleida). Les restes inclouen diverses parts del crani, la columna vertebral, la cintura escapular i les extremitats anteriors que van pertànyer al mateix individu. Presenten tot un seguit de característiques anatòmiques úniques que han permès a un grup d’investigadors de l’Institut català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i la Universitat de Barcelona (UB), encapçalats per Alejandro Blanco, paleontòleg de l’ICP, descriure la nova espècie de crocodilià en un article publicat a la revista científica PeerJ.

Restes cranials de la nova espècie de cocodril Allodaposuchus hulki (esquerra) i la seva posició en el crani (dreta) (ICP)

“L’estudi morfològic i de les insercions musculars de les extremitats del davant demostra que A. hulki era un animal molt robust, musculós i possiblement amb molta força a les extremitats”, explica Blanco. Aquesta característica li ha valgut l’epítet específic “hulki”, en referència a “Hulk”, el conegut superheroi de color verd de Marvel. A. hulki destaca especialment pel desenvolupament de la musculatura que el permetia mantenir les potes esteses, destinada a mantenir el voluminós cos de l’animal separat del terra. “La seva massa muscular és molt superior inclús en comparació amb altres espècies del gènere Allodaposuchus”, ha comentat l’investigador. Aquesta configuració possiblement indicaria un caminar semierecte i no reptant.

Imatge de tomografia computada de les cavitats internes del crani (ICP)

Una de les característiques del gènere Allodaposuchus és la presencia d’unes obertures òtiques (el que serien les seves orelles) molt àmplies, de les quals es desconeixia la seva funció. En aquest estudi, els investigadors han obtingut imatges radiogràfiques amb un aparell de tomografia computada que ha permet observar un complex circuit de cavitats i sinus a l’interior del crani connectats directament amb l’obertura òtica i que probablement estan relacionats amb un agut sentit de l’oïda. A més, aquetes cavitats alleugeririen el pes del crani.

La combinació d’un crani lleuger, bona oïda i una postura semierecte a l’hora de caminar semblen indicar que Allodaposuchus hulki era d’hàbits preferentment terrestres, amb capacitat de realitzar llargues incursions pels ambients de rius que dominaven el paisatge dels Pirineus fa 69 milions d’anys. En la zona on s’han trobat les restes de A. hulki també s’han recuperat nombroses restes de dinosaures i no s’han de descartar possibles interaccions depredador-presa entre els dos grups d’animals

El gènere Allodaposuchus és un dels crocodilians (grup que inclou els actuals gavials, caimans, cocodrils i al·ligàtors, així com diverses espècies fòssils) més primitius del món i es va originar a la Península Ibèrica. Malgrat que el gènere Allodaposuchus és endèmic i dels més comuns a Europa de fa entre 70 i 65 milions d’anys (període que coincideix amb els darrers milions d’anys d’existència de dinosaures no avians a la Terra), la majoria de fòssils recuperats fins ara corresponien exclusivament a restes cranials.

+ info: Blanco et al. (2015), A new species of Allodaposuchus (Eusuchia, Crocodylia) from the Maastrichtian (Late Cretaceous) of Spain: phylogenetic and paleobiological implications. PeerJ 3:e1171; DOI: 10.7717/peerj.1171

Les petjades fòssils (també anomenades “icnites” en paleontologia) que els dinosaures van deixar impreses en el sediment proporcionen molta informació sobre diversos aspectes de l’animal en vida; permeten inferir la seva mida, com es movia, velocitat de desplaçament, aspectes del seu comportament (si era gregari o solitari, per exemple), grup al que pertanyia i, fins i tot, detectar si presentava alguna patologia. Un estudi encapçalat per Novella Razzolini, investigadora de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), que publica la revista Cretaceous Research, analitza un rastre format per 31 petjades que va deixar un dinosaure ornitòpode en el jaciment de El Barranco de la Canal, pròxim al municipi de Munilla (La Rioja).

Mitjançant tècniques làser i fotogrametria 3D (una tècnica que permet determinar les característiques geomètriques d’un objecte a partir de fotografies), els investigadors han determinat que el dinosaure patia una lesió en el segon dit del peu esquerre, la qual cosa li provocava una forma de caminar irregular, possiblement per evitar el dolor que li causava aquesta patologia. “Observem que les passes esquerra-dreta són significativament més curtes que les passes dreta-esquerra, el que ens fa pensar en una coixesa provocada per la lesió”, explica Razzolini.

Petjada dreta (a dalt) i petjada esquerra (a baix). La imatge obtinguda amb làser i la fotogrametria mostren una morfologia del peu diferent.

Més enllà d’analitzar l’amplada de les passes, un dels aspectes més interessants de la investigació i que dóna suport a la hipòtesi de la lesió és que les petjades del peu esquerre tenen una morfologia diferent de les del peu dret. Mentre que les de la dreta tenen una forma que ja era coneguda en els ornitòpodes del Cretaci inferior (anomenada científicament Caririchnium lotus perquè la distribució uniforme dels dits recorda vagament als pètals de la flor del lotus), en el peu esquerre s’observa com el segon dit gairebé se solapa sobre el tercer. “Malgrat aquesta afectació, també veiem que la velocitat de desplaçament de l’animal no estava alterada”, comenta la investigadora principal de l’estudi.

Tradicionalment els estudis d’aquest tipus se centraven només en la morfologia de les icnites. En aquest cas, però, els investigadors han quantificat les diferències entre petjades mitjançant un nou paràmetre anomenat “amplada interdigital”, la qual cosa ha permès certificar estadísticament les diferències entre les petjades d’un peu i de l’altre. Les icnopatologies (alteracions en la petjada a causa d’alguna lesió de l’animal) són difícils de distingir de les petjades irregulars causades per deformacions del terreny.

Fa 120 milions d’anys, durant el Cretaci inferior, aquesta zona de La Rioja era un terreny lacustre amb presencia d’aigua salada. El sòl format per sorres i llims van afavorir la conservació dels rastres dels animals que hi van viure. A banda de dinosaures ornitòpodes, s’hi han trobat petjades produïdes per dinosaures carnívors, plaques de tortugues i escates de peixos, entre d’altres restes.

Reconstrucció d’un Iguanodon sp., possible autor de les petjades analitzades en l’estudi. (Oscar Sanisidro / ICP)

Els ornitòpodes constitueixen un extens grup de dinosaures herbívors. Les petjades trobades en aquest jaciment probablement pertanyen a un ornitòpode iguanodòntid, animals que podien arribar als 11 metres de llarg i als 2 metres d’alçada.  

Article original: Razzolini, N.L., Vila, B., Diáz-Martínez, I., Manning, P.L. & Galobart, À. (2015). Pes shape variation in an ornithopod dinosaur trackway (Lower Cretaceous, NW Spain): New evidence of an antalgic gait in the fossil track record. Cretaceous Research 58: 125-134. DOI: 10.1016/j.cretres.2015.10.012

A mitjans de 1916, les obres de construcció d’una presa a Talarn (Pallars Jussà, Lleida) van permetre extreure un fòssil que esdevindria la primera resta de dinosaure trobada a Catalunya. El fòssil, després de passar per la Universitat de Barcelona i el Museu de Geologia, no va ser estudiat fins l’any 2010, quan paleontòlegs de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i de la Universitat de Saragossa van concloure que era el fèmur dret de titanosaure d’uns 70 milions d’anys d’antiguitat. En temps geològics, això situava aquest animal poc temps abans que els dinosaures terrestres desapareguessin de tot el planeta.

Fèmur de titanosaure excavat l’any 1916 a la presa de Talarn (Bernat Vila / ICP)

L’exposició “Dinosaures de Catalunya: un segle de descobertes”, comissariada per Àngel Galobart, cap del grup de recerca de faunes del Mesozoic (ICP) i director del Museu de la Conca Dellà i Guillem Puras, coordinador del projecte Geoparc Conca de Tremp-Montsec, explica la història d’aquest fòssil que va suposar el tret de sortida de noves troballes a la presa de Talarn i a d’altres punts amb restes de dinosaures del Pirineu i també va ser el punt de partida de la investigació en aquest camp. La mostra combina plafons amb imatges històriques amb rèpliques d’ossos i eines que utilitzen els paleontòlegs actualment.

La mostra també rememora la primera excavació amb esperit específicament científic de restes de dinosaures a Catalunya que es va produir l’any 1954, quan el paleontòleg alemany Walter Georg Kühne va realitzar prospeccions en diversos punts del Pirineu i Prepirineu. Els millors resultats els va obtenir en els jaciments d’Orcau (al Pallars Jussà), on va excavar diverses restes d’un dinosaure el coll del qual no es va acabar d’extreure fins l’any 2014. Les restes es troben actualment en procés d’estudi al Museu de la Conca Dellà.

Al voltant de 30 persones han assistit a la presentació de la exposició que va tenir lloc el dia 10 de juny a l’Ajuntament de Talarn i on es podrà visitar fins al dia 20 del mateix mes. Posteriorment, itinerarà per diversos punts de la geografia catalana on s’han trobat restes de dinosaures, així com per museus de temàtica paleontològica. La programació de la itinerància estarà disponible a la pàgina web del projecte Geoparc Conca de Tremp – Montsec. L’exposició ha comptat amb el suport econòmic de l’Institut per al Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran i l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Aquesta proposta cultural proposta forma part de les activitats organitzades dins del projecte Geoparc Conca de Tremp-Montsec que va néixer amb la voluntat d’implementar un model de desenvolupament i gestió de l’excepcional patrimoni geològic, paleontològic i miner d’aquesta zona. La candidatura per a ser reconegut com a Geoparc Mundial de la UNESCO de la Xarxa Global de Geoparcs i la Xarxa Europea de Geoparcs es resoldrà presumiblement durant la tardor d’aquest any.

Paral·lelament, l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont promou el projecte “Dinosaures dels Pirineus”, que té com a objectiu divulgar els resultats de la recerca científica realitzada a Catalunya i mostrar el patrimoni en una xarxa de centres de divulgació que actuen coordinadament en quatre comarques pirinenques: el Pallars Jussà, el Berguedà, la Noguera i l’Alt Urgell.