Desenterrant els dinosaures dels Pirineus

Visitem el jaciment de l’Espinau (la Noguera), on un equip dirigit per l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha estat excavant a finals d’estiu. La gran quantitat de fòssils de dinosaure recuperats i la diversitat d’espècies, juntament amb la facilitat d’extracció fan d’aquest un dels jaciments de referència a Catalunya.

Per a qualsevol inexpert en paleontologia i geologia, o sigui, la gran majoria, la vall d’Àger és una plana irregular, delimitada per la serra del Montsec, un terreny terrós, sec apartat i solitari. Bona prova d’això és la baixa contaminació lumínica, que li ha valgut el títol de millor cel de Catalunya, o el fet que aquí no sempre pots trobar cobertura al mòbil.

L’equip d’excavadors dirigit per l’ICP

Però un paleontòleg és capaç de veure-hi molt més, inclús el paisatge del passat: “A l’època dels dinosaures era una zona molt propera al mar, una zona d’aiguamolls i llacunes, on l’aigua salada es barrejava amb l’aigua dolça dels rius. El Montsec no existia com a tal, però possiblement sí que hi havia algun tipus de barrera geològica, i per això trobem diferències entre els jaciments a banda i banda la serra, que separaria dos mons diferents”, explica Àngel Galobart, cap del grup de recerca del Mesozoic de l’ICP i director del Museu de la Conca Dellà.

A prop de Tartareu, un petit poble d’uns 130 habitants pertanyent al municipi de les Avellanes i Santa Linya, a l’oest de la Noguera, hi trobem el jaciment de l’Espinau. Galobart, juntament amb Víctor Fondevila, investigador associat de l’ICP, codirigeixen les excavacions en aquesta zona, que en els darrers anys han revelat molta informació sobre els darrers dinosaures que van viure a Europa.

Un jaciment de referència

Àngel Galobart treballant amb l’estació total topogràfica

El jaciment de l’Espinau es va descobrir per casualitat l’any 2005, quan un pastor que portava els seus ramats es va topar amb un ossos que va trobar estranys, “que en aquell moment els devia associar a ossos de gegant”, explica Àngel Galobart. Va avisar al mestre del poble, després a l’Institut d’Estudis Ilerdencs i finalment es va contactar amb Nieves López, paleontòloga de la Universitat Complutense de Madrid i que tenia una casa a la zona.

Galobart i Nieves López van visitar la zona per conèixer les possibilitats del jaciment, i l’any 2010 l’ICP va començar les excavacions, que han continuat gairebé cada estiu. Des d’aleshores, s’han recuperat més de 600 restes fòssils de dinosaure, la gran majoria corresponents al grup dels hadrosaures.
Enguany les excavacions han arribat fins al mes de setembre, per aprofitar els mesos secs d’estiu abans que les feines de camp esdevinguin impossibles per la pluja. En una mena de trinxera i asseguts a terra, l’equip d’excavadors —composat, a més dels codirectors, per la Laura, la Violeta i el Pedro, estudiants o recents graduats en Paleontologia i Arqueologia. També hi participen la Irina i l’Anna, personal especialitzat en la preparació de fòssils que col·labora amb Dinosfera i el Museu de la Conca Dellà. L’equip treballa picant i remou terra davant d’una paret baixa on es distingeix clarament una franja inferior de color gris: el nivell fossilífer, d’on surten els ossos.

“Aquest any l’objectiu principal de la campanya era comprovar si el nivell fossilífer tenia continuïtat. Hem constatat que sí, així que preveiem ampliar i prosseguir amb les excavacions”, explica Galobart. Els dos primers dies de treball tenen l’objectiu de condicionar el terreny i obrir el front d’excavació. Posterioment, el treball es fa amb piquetes, tornavisos o punxons. Quan es troba un fòssil, es passa a eines més precises, com el bisturí o el pinzell. “La particularitat de l’Espinau és que és un jaciment d’argila, molt tou: això no vol dir que els excavadors no es cansin ni els hi surtin butllofes, però sí és més còmode i fàcil de treballar que altres jaciments de la zona”, explica el cap de recerca de l’ICP.

Dins unes capses i en bosses convenientment etiquetats hi ha els fòssils que han extret durant la campanya, com algunes vèrtebres i algun possible fragment d’una mà. “Però no és tant important el que podem trobar en cada campanya sinó el conjunt de l’estudi dels darrers anys en el jaciment”, remarca Galobart. Es tracta d’una feina d’equip on, qui més qui menys, recupera alguna resta al llarg de la campanya. El dia que visitem el jaciment, qui ha tingut més sort és Pedro, que ha extret una tíbia gairebé sencera d’hadrosaure.

Pedro prepara la “mòmia” del fòssil

Una mòmia de guix

“Quan es troba un fòssil primer cal delimitar la peça amb el bisturí, per treure el sediment que té al voltant i alliberar-ho”, explica Fondevilla. Després, amb l’estació total topogràfica, “es referencia la seva posició de manera que es fa un mapa amb totes les restes han sortit del jaciment. Quan el fòssil està coordenat amb l’estació, si la peça és senzilla, l’extraiem manualment, s’embolica amb paper d’alumini, es sila i es guarda per al seu posterior estudi”.

En el cas de la tíbia, una peça de dimensions considerables, cal seguir un altre procediment per extreure-la; el que es fa és preparar el que en àrgot paleontològic s’anomenen “mòmia”. Després de cobrir-la amb paper d’alumini, es fa un embolcall de guix i fibres d’espart, creant així una carcassa rígida que permet preservar l’os en la posició original i transportar-lo al laboratori sense que malmetre’l.

A banda dels fòssils que poden extreure durant aquests dies, durant l’excavació es fan un conjunt de treballs que proporcionaran molta més informació més endavant. Al costat de la rasa on s’excava hi ha un conjunt de sacs on es guarda tota la terra que es va extraient. Un cop al laboratori, es procedirà al rentat de sediment, és a dir, es remullarà amb aigua i es passarà a través d’uns sedassos cada cop més petits per tal de separar els sediments per mides. “Aquests sediments es miren sota la lupa binocular i es recuperen restes de vertebrats més petits que no es veuen a simple vista”, assegura Fondevilla. ”D’aquesta manera, a l’Espinau s’han trobat fragments d’ossos d’amfibis, de cocodrils, de peixos, dents de dinosaure carnívor, closques d’ou de dinosaure sauròpode, fins i tot dents de tauró”, comenta.

Amb la informacio recuperada al llarg dels darrers anys s’ha pogut obtenir un retrat bastant precís de com va formar el jaciment i com era l’ambient a l’època dels dinosaures. Era una zona d’aigua salobrosa, propera al mar. Quan els animals i els peixos morien, els seus ossos s’acumulaven, fins que una colada de fang que els va arrossegar fins aquí. Per això hi trobem barrejades espècies terrestres i aquàtiques, tant de la costa com del mar”, expliquen els investigadors. Aquesta diversitat i riquesa és una de les peculiaritats de l’Espinau, i el converteixen en un jaciment de referència a Catalunya.

L’Espinau és un dels jaciments de referència de Catalunya

Mesurant el temps

A partir de l’estudi dels sediment, s’han recuperat restes vegetals, entre elles de caròfits, unes plantes aquàtiques microscòpiques que encara existeixen avui dia i que són molt valuoses per als paleontòlegs: són fòssils guia que s’utilitzen per datar un sediment. Aquesta informació es combina amb la que prové d’altres tècniques com el paleomagnetisme o magnoestratigrafia. El paleomagnetisme es basa en el fet que el camp magnètic de la Terra ha anat canviant al llarg del temps: “determinant els patrons de canvi d’una successió de roques (una mena de ‘codi de barres’ del registre sedimentari), pots arribar a conèixer en quina època es van formar”, conclou Fondevilla.

D’aquesta manera, els investigadors han pogut situar el jaciment a finals del Cretaci, uns 69 milions d’anys enrere. “Som a només a tres milions d’anys de l’extinció dels dinosaures. En termes geològics, un lapse de temps molt breu”, diu Galobart. Aquesta circumstància converteix aquest jaciment (conjuntament en d’altres ubicats als Pirineus) en un valuós retrat del moment històric en què la Terra va patir una de les transformacions més cabdals que es coneixen. El seu estudi pot ser clau per resoldre els interrogants que encara hi ha al voltant d’aquest fenomen que va provocar la desaparició d’alguns dels animals més grans que mai han trepitjat mai el planeta.

©Fotos: Elena Calzada / ICP